Costums

Encara que mai ha desaparegut, el vermut, aquesta exquisida beguda de tocs amargs, sembla viure una època daurada a Barcelona. Actualment, s'ha recuperat la tradició del vermut perquè famílies i grups d'amics es reuneixin en les carismàtiques bodegues.

Prendre el vermut s'associa a un ritu: el de l'aperitiu, i que al segle XVIII era exclusiu de l'alta burgesia catalana. El vermut està fet a partir de vi blanc neutre i fortificat, al qual s'afegeixen els botànics com ara herbes i donzell (Artemisia absinthium), prèviament macerats en aigua i etanol. De vegades, se li afegeix una dosi de caramel per donar-li el color vermellós. El vermut, una excel·lent excusa per reunir-se al migdia, és el protagonista dels aperitius de Barcelona, per la qual cosa no resulta difícil trobar un bar o bodega on degustar-lo acompanyat de les tradicionals tapes.

Entre les nombroses tradicions que es mantenen vives, destaquem, pel seu caràcter participatiu i pel seu arrelament popular, la sardana.

Present en qualsevol festa major, la sardana és un dels balls tradicionals de Catalunya. Es balla format cercles. Els integrants de la sardana, units amb les mans aixecades i puntejant amb els peus, ballen o salten segons el ritme mesurat o més viu de la melodia.

La música és interpretada per la cobla, una banda formada per onze músics i dotze instruments: deu de vent, un de corda, que és el contrabaix, i el tamborí, que marca el ritme i és interpretat pel mateix músic que, alhora, toca el flabiol (una petita flauta que marca l'inici característic de la sardana).

Els dies previs a la Setmana Santa, les pastisseries de Catalunya exhibeixen un espectacle deliciós i original: la mona de Pasqua, en forma de pastissos i figures de xocolata, algunes amb tanta complexitat i tant detall que es podrien considerar autèntiques obres d'art.

Se li atribueixen diversos orígens, tot i que l'etimologia de la paraula suggereix que podria provenir de la forma àrab munna, que significa 'provisió de la boca', un tribut d'arrendament de terres que els moriscs pagaven amb coques, productes agrícoles i ous durs.

Després, amb el cristianisme, aquests costums es van anar adaptant i en la tradició catòlica el padrí regala la mona al fillol el diumenge de Pasqua, si bé el dia assenyalat per degustar-la és el dilluns de Pasqua. Antigament, el padrí regalava un tortell fet amb massa de pa i adornat amb ous. Se n'hi posaven fins a dotze, edat en què abans es feia la confirmació.

Avui, les mones es fan amb massa de pa de pessic, mantega i xocolata i s'adornen amb plomes, fruita confitada i ous o altres figures de xocolata.

Segons la UNESCO, per als catalans els castells són una part integrant de la seva identitat cultural, transmesa de generació en generació, i proporcionen als membres de la comunitat un sentit de continuïtat, cohesió social i solidaritat. Així, constitueixen un element indispensable de totes les festes majors de Catalunya.

Els castells són torres humanes (en forma de castell), síntesi de força i equilibri. Es componen de tres parts: la pinya, o base; el tronc, que s'aixeca amb compte sobre la pinya, i la part superior, formada pels participants més joves. Es mesuren en funció dels pisos del tronc i del nombre de persones que hi ha a cada pis.

Cada any, les actuacions castelleres més importants de Barcelona tenen lloc a la plaça de Sant Jaume, on es reuneixen diverses colles castelleres amb motiu de les festes de la Mercè o de Santa Eulàlia, copatrona de la ciutat. Un dels primers castells fotografiats a la ciutat de Barcelona data del 1902 i el van alçar els Xiquets de Valls. La primera referència d'una colla pròpiament barcelonina, però, la trobem el 1877 al diari La Crónica de Cataluña, on es parla d'uns Xiquets de Barcelona.

La colla activa més antiga és la dels Castellers de Barcelona, fundada el 1969. La segueix la de Sants (1993), la de la Vila de Gràcia (1996), la del Poble Sec (1999), la de la Sagrada Família (1999) i la més recent, la Colla Jove de Barcelona (2010).

Les primeres referències escrites de la fira de Santa Llúcia daten del 1786 però sembla ser que la celebració d'aquesta fira de Nadal podria ser molt més anterior.

Cada any, la fira de Nadal més antiga de Catalunya s'instal·la, entorn de 13 de desembre (la diada de Santa Llúcia) davant de la Catedral de Barcelona amb més de tres-centes parades. A la fira podem trobar figures per muntar el Betlem, avets, elements decoratius, instruments musicals: panderetes, carraclas i simbombes per acompanyar les nadales; Cagations i els tradicionals, Caganers.

Es tracta d'un tronc amb una cara somrient i una barretina.

Dies abans arriba a les cases i la mainada l'ha d'alimentar amb diverses viandes fins al dia de Nadal. Aleshores, el tronc es tapa amb una manta i la canalla hi dona cops amb bastons mentre canten cançons populars, esperant que el tió "cagui" molts regals, normalment caramels, llaminadures, dolços i/o xocolatines.

«Caga tió, tió de Nadal! No caguis arengades, que són massa salades, caga torrons, que són més bons!»