Vila Olímpica

La designació, l'any 1986, de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992 va originar la penúltima gran transformació de la ciutat, que va tenir lloc a la muntanya de Montjuïc i, sobretot, al Poblenou. Es van enderrocar fàbriques abandonades, es va acabar amb el barraquisme i la ciutat es va obrir al mar. Fins aleshores, tota la zona pertanyia al complex industrial del Poblenou i estava plena de barraques. Del disseny se'n va encarregar l'equip d'arquitectes format per Josep Martorell, Oriol Bohigas, David Mackay i Albert Puigdomènech, que van confeccionar el barri d'acord amb el model quadriculat d'illes de cases que trobem a l'Eixample. 

Durant la celebració dels Jocs, el barri va ser la residència oficial dels atletes. D'aquí ve, doncs, el nom de Vila Olímpica. La construcció del barri va significar una nova vida per a una zona tradicionalment pobra. Des d'un primer moment, el lloc es va concebre com un espai de qualitat i tranquil·litat, ple de jardins i avingudes amples i orientades al mar. Així mateix, es van guanyar platges, com el Bogatell, la Nova Icària o la Mar Bella. Amb el temps, la zona es va acabar convertint en un punt àlgid de l'oci a Barcelona, gràcies a la recuperació del Port Olímpic com a zona de restauració i de festa, ja que bars, xiringuitos i restaurants concentren una gran part del turisme de la ciutat. 

Altres construccions que es van alçar en aquell moment van ser el conjunt d'edificis format per l'Hotel Arts i la torre Mapfre, que amb els seus 154 metres van canviar la silueta urbana de Barcelona; l'escultura Peix, de Frank Gehry, i el Maremàgnum. A més, es va renovar el passeig marítim de la Barceloneta. Aquesta nova zona de la ciutat va suposar l'evolució natural de la Barcelona del segle xx a la del segle xxi. Es va convertir, així, en un lloc on no només es treballa i es dorm, sinó que també es viu i es gaudeix.